UNA VETLLA DAVANT DEL CENTRE D’INTERNAMENT D’ESTRANGERS DE BARCELONA

Zona Franca, espai sense llei: no-lloc. Manifestació expressa i crua de la criminalització i la fredor amb què són tractades aquelles persones a qui es condemna a un règim de “presó” quan no han de complir cap condemna.

[Article de Neus Forcano Aparicio, directora de Justícia i Pau de Barcelona]

El dissabte 28 de setembre es va fer l’onzena Vetlla davant del CIE de Barcelona a la Zona Franca organitzada per Migra Studium, a la qual s’adhereixen unes 65 associacions civils i d’inspiració cristiana en la lluita antiracista, d’atenció a persones migrants, a favor dels drets humans i d’una cultura de pau. També s’hi sumen diferents comunitats de vida cristiana i institucions religioses i educatives, equips i moviments de pastoral obrera i pastoral social de Catalunya, amb la intenció d’apropar-nos a la realitat de les qui es troben privades de llibertat per haver entrat al país de forma irregular per a trobar feina, ajudar els seus, sortir de situacions d’ofec vital, de persecució política o d’explotació laboral.

Els cants, la música i les paraules llegides durant la vetlla, d’algunes de les persones que han estat internades durant l’any, humanitzen una mica el mur, la reixa i el cel esvaït, d’una tarda que es va apagant, en un espai que ja no és ciutat, però tampoc camp obert ni natura. Impressiona l’espai on s’ha construït el Centre d’internament d’Estrangers a Barcelona. Carrer E número 40, enmig d’un laberint de vies impersonals on no viu ningú. Zona en obres permanents, obstaculitzada per tanques; successió de naus industrials, més velles o més modernitzades, per abastir l’avidesa d’una ciutat insaciable de materials, d’objectes, de menjar, de roba... Mercaderia humana entre mercaderies, a punt per ser expulsada, abandonada entre un mur de contenidors alineats que tapen la vista al mar i delimiten la zona del port i el carrer A -on es reuneixen a tongades els treballadors a les parades del bus i a l’estació de metro per tornar a casa-; i a l’altra banda, un mur de ciment de carreteres i rotondes.

Zona Franca, espai sense llei: no-lloc. Manifestació expressa i crua de la criminalització i la fredor amb què són tractades aquelles persones a qui es condemna a un règim de “presó” quan no han de complir cap condemna. La definició de CIE és la d’un “centre públic no penitenciari”. Per què, doncs, aquestes condicions de presó? “Internament d’estrangers com a mesura cautelar”, i per a això, cal un desterrament, un règim de por, incertesa i un aïllament forçat? 

La llei imposa un límit de 60 dies abans no es decideix l’expulsió de persones estrangeres arribades irregularment, que s’internen en la xarxa d’aquest tipus de centres a tot l’Estat. Ara se’n preveu construir un altre a Algesires, amb capacitat per a 500 persones que costarà 30 milions d’euros. Gairebé un 60% de les persones ingressades als CIE no acaben sent expulsades i sofreixen la desesperació i l’angoixa d’un aïllament inhumà. Privar les persones de comunicació i mobilitat, afecta la salut mental i les afebleix físicament. Al Centre Català d’Acollida al refugiat saben que  la policia falsifica l’edat de joves menors a la frontera per tal de poder-los enviar al CIE enlloc que siguin acollits i acollides als centres de protecció per a persones menors refugiades, on poden rebre atenció, formació i tenen educadors i educadores de referència. Què hi fan, doncs, una mitjana de 60 joves menors als centres d’internament per a adults? Què hi fan, i què aprenen els fills i filles de les persones migrants que són al CIE amb els seus pares? Què hi fan les persones apàtrides que no han respost bé les preguntes a comissaria i no tenen papers per demostrar de quin país venen? Què hi fan les qui ja fa temps que treballen aquí, comparteixen pis, s’esforcen a integrar-se i les han parat al metro o al carrer demanant-los els papers?

He sentit testimonis d’Open Arms i de Creu Roja demanant atenció jurídica a la mateixa frontera. ¿Qui informa de les possibilitats de sol·licitar la protecció internacional quan la causa de la fugida del país d’origen és per violència familiar, per vexació sexual o per un matrimoni forçat, per haver estat vinculat o vinculada a un grup armat o a un treball forçós?

Mentre altres estats europeus desenvolupen programes d’acollida humanitària amb què poden discriminar les causes d’arribada de persones estrangeres o persones en situació d’irregularitat, a l’estat espanyol s’apliquen estàndards mèdics per determinar-ne l’edat -que poden ser lesius i agressius, especialment per menors- i es fan esbiaixos per nacionalitats. Les persones algerianes i marroquines, per exemple, ràpidament són enviades als CIE sense que l’oficina d’atenció al refugiat o les ONG que s’hi dediquen, puguin tenir accés a fiscalia. Es tracta d’una violència institucional que és essencialment punitiva i maltractadora, i que desvia per vies policials i judicials la vida de persones que no han comès cap crim.

Fa anys que es treballa per una justícia restaurativa i no punitiva quan parlem de persones privades de llibertat en centres penitenciaris on estan complint condemnes. Malgrat l’esforç de la conselleria i de serveis adjacents, he pogut veure les dimensions dels espais comuns dels mòduls de les presons catalanes. Les condicions de vida a la presó, amb sobreocupació, aïllaments forçats quan hi ha baralles, o poc acompanyament personalitzat, a més del problema de la llargada de les condemnes i el col·lapse del sistema judicial, és difícil de compensar i transformar. Capgirar situacions de vida marcades per la pobresa, l’addicció, la manca de lligams familiars i situacions de salut mental evidents, demanen amb urgència altres tipus de centres, altres professionals i altres entorns, perquè l’atenció a malalts i la reinserció siguin efectives.

Cal reclamar, doncs, que es reconeguin els drets de les persones migrants i s’hi actuï des d’una perspectiva de justícia social i política. Els programes d’acollida humanitària no han de ser només per a persones asilades per causa de guerra, sinó també per a altres motius recollits en la convenció de Ginebra i l’ACNUR. Aquest esforç no està renyit amb el debat públic en paral·lel que calgui fer, argumentadament i amb respecte, sobre pactes i mesures polítiques en els països d’origen perquè les persones no hagin de marxar de la seva terra, ni amb les polítiques d’acollida, d’ajut, de drets i deures, de procés per aconseguir la ciutadania, que no podem deixar de dissenyar i aplicar. La llei d’estrangeria fa anys que no ha variat. El que és absurd és deixar a la via policial i judicial la problemàtica personal, social i laboral dels qui mantenim sense ciutadania.  

Gràcies, Migra Studium per acostar-nos a la realitat de tots els Oussama, Fàtima, Endri, Alma, Karim, Diallo, Osamuyi, Jonhatan, Mohamed, Diba, Maria, Anthony, i als menors i persones anònimes que han hagut de passar i estan passant aquests tràngols. Que, en nom de la “seguretat” i la necessitat d’armes que sentirem a dir davant l’escalada bèl·lica internacional, no deixem de denunciar la criminalització de la pobresa i la criminalització de les qui migren per millorar les condicions d’on es veuen forçats a marxar.